El veredicte de l'arxiver
Pregunta per pregunta
El que acabeu de caminar
56
anys
10
adreces
2,6
km a peu
3
generacions
Heu començat el 6 de gener de 1852, amb un teixidor de Castelló de 27 anys que arriba a una Barcelona encara emmurallada. Heu acabat el 15 de febrer de 1908, amb el seu fill músic marxant cap a Sant Gervasi amb cinc criatures, vint-i-quatre dies abans que els enderrocs de la Via Laietana s'enduguessin el barri per davant.
Entremig: un casament a Sant Cugat del Rec, nou fills dels quals quatre van arribar a grans, dos Nadals seguits amb enterrament, un nen mort de diftèria als vuit anys, un tenor del Liceu que feia de missatger i de criat perquè a casa hi havia vuit boques, i una tia soltera que va anar seguint la família de pis en pis.
Tot això va passar dins d'un rectangle de tres-cents vuitanta metres per cinc-cents vint. Podeu veure'l sencer al mapa.
La família
Aquesta és la gent de qui heu estat seguint les passes. Els dos primers de la llista van néixer i créixer als pisos que acabeu de veure; els últims ja són els seus néts.
Artur Godes Caballeria i Emília Hurtado Giró
Es van casar a Santa Maria del Mar el 23 de juny de 1894, a vuitanta metres de Banys Vells.
Nadal a casa dels Godes Hurtado
Artur Godes Caballeria · Mercè Godes Caballeria · Emília Hurtado Giró · Rosa Godes Hurtado · Mercedes Godes Hurtado · Josep Maria «Bep» Godes Hurtado · Ramon Godes Hurtado · Artur Godes Hurtado · Antònia Diago Almuzara · Montserrat Godes Diago
Fons de l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya
Els Godes amb Pau Godes Caballeria
Artur Godes Caballeria · Mercè Godes Caballeria · Pau Godes Caballeria · Emília Hurtado Giró · Emili Godes Hurtado · Rosa Godes Hurtado · Mercedes Godes Hurtado · Josep Maria «Bep» Godes Hurtado · Ramon Godes Hurtado · Artur Godes Hurtado · Antònia Diago Almuzara · Montserrat Godes Diago
Gràcies
Gràcies per haver dedicat un matí a caminar per uns carrers que no us havien de dir res. Aquestes nou parades no són monuments: són portals corrents on va viure gent corrent, i només tenen sentit si algú s'hi atura.
De la majoria d'aquestes persones no en queda cap retrat. Del petit Josep només en queden dues dates i una paraula escrita de pressa en una columna: «diftèria». Del segon fill de la Dolors, ni tan sols el nom: només com va morir. La sepultura de la Rosa va caducar el 1988 i les seves restes van anar a l'ossera general.
El llegat d'una família obrera no és un cognom en una placa ni una tomba que es visita. És això: un grapat de papers que algú va decidir no llençar, i algú altre, un segle després, va decidir llegir.
Ara ja sou vosaltres els qui ho sabeu. I mentre algú ho sàpiga, aquesta gent no ha desaparegut del tot.